Tornem a la carretera...
 |
| Foto Raquel |
 |
| Foto Raquel |
 |
| Foto Raquel |
 |
| Foto Raquel |
També hem passat per poblats...
 |
| Foto Raquel |
...amb la seva roba estesa.
El paisatge és molt verd...
I tot i que ja estem acostumats a que quan passem per un poble els nens ens cridin Tubab! Tubab! i ens saludin amb la ma...
 |
| Foto Raquel |
Ens ha agafat per sorpresa que, quan em arribat a Diakha Madina, els nens que ens saludaben han començat a còrrer al darrera de la furgoneta,
i a mida que avançàvem s'anaven afegint nens! I més nens!
Hi hauria una cinquantena
I tots cridaven: Tubab tibabó nàta! Tubab tibabó nàta!
En Koumera ens ha dit que vol dir:
Els blancs han arribat!
No sé com expressar l'emoció que ens ha produït la rebuda, perquè un cop hem baixat de la furgo ens han dut a una mena de rebedor i tot-hom s'ha posat en rotllana mirant-nos.
La Laura i la Mònica s'han assegut al costat de la mare del Koumera...
Allà hi havia tota la família i molta gent del poble
I de sobte tots s'han posat a seguir un ritme amb les palmes...
I s'ha sentit aquest ritme fet amb una mena de tambor...
I han començat a entrar dins del cercle, i per torns, varies dones ballant al ritme que portava tot-hom...
Uff!
M'he quedat patidifús!
Pell de gallina i tot!
Després en Koumera ens ha presentat la seva mare. Llavors ha començat un ritual de preguntar i saber com estaven uns i altres:
Pregunta: Cortanante (Com està...) per exemple: la teva dona
Resposta: Tanante (Està bé)
I així anomenant tots els familiars.
La mare ens ha saludat i després ens ha beneït a tots nosaltres, i a més gent crec jo... perquè no parava! ;o)
A cada benedicció ens havíem de tocar el front i dir amén.
Finalment hem acabat d'entrar al recinte de la família del Koumera i ens hem assegut sota el mango de la "casa"
Estaven tots els nens de la família i molts del poble.
 |
La Mònica es fon amb els nadons ;o) 
També hem conegut els últims nouvinguts...
Han fet fora la canalla per què poguéssim descansar una mica i ens han ensenyat les nostres habitacions
Es fa de nit i ens disposem a sopar. En el pati comunitari, sota el mango, no hi ha llum elèctrica. Tenen una làmpada solar. La carreguen durant el dia i l'encenen per la nit.
Però no podem seure a taula... Venen les dones del poble a donar-nos la benvinguda...
Un altra cop un cercle...
Tambors fets amb bidons de 50 litres...
ritme!
i a ballar!!!
Aquest cop ens han fet sortir a nosaltres :o)
però com que és de nit, no hi ha documentació gràfica, he he he.
Finalment ens han deixat sopar.
Jo he posat la càmera analògica en el trípode per fotografiar els estels.
No sé si sortirà res, he hagut de fer un invent per què m'he deixat el disparador de cable... :o/
Demà anirem a un poble agermanat amb Diakha Madina:
Farabba
Hang Kilin Kilin Kuní
|
Clar que us miraven en rotllo, tan pàlids que estàveu...:)
ResponEliminaUna preciositat! no estem acostumats a aquestes mostres de carinyo i benvinguda.
Això sí que és disfrutar de veritat un viatge, sobretot quan tens la possibilitat de barrejar-te amb la gent d'allí. M'ha agradat molt aquest post, el trobo molt tendre.
ResponEliminaLos niños siempre son muy atraídos por los turistas, con lo cual se pueden sacar fotos magnificas ya que son naturales y no tienen miedo al ridículo.
ResponEliminaUn día muy alegre debió de ser.
Un abrazo
Quina festassa i quina acollida!
ResponEliminaFelicitats Tubab!
El món és ben divers. Si ells vinguessin de turistes aquí suposo que els sorprendria la nostra indiferència.
ResponEliminaPer sort era de nit i no hi ha documentació gràfica...hehe! Quina calo vam passar i això que era de nit!!!
ResponEliminaQuines cabanes més boniques! I quina gernació!
ResponEliminaA tots els que comenteu: He canviat la pàgina dels comentaris amb la idea de que us pugueu subscriure als comentaris i així rebre les respostes en el vostre correu electrònic... Com que trigo tant a contestar...
ResponEliminaSi veieu algun problema a l'hora de fer el comentari comuniqueu-m'ho si us plau
gràcies
I és una llàstima Francesca, perquè és molt emotiu que et rebin així
petó
Gràcies Anna, realment ho recordo amb emoció. A més, amb el blog ho revisc.
B7s
Ya lo he dicho antes Mari-Pi-R, un dia muy emotivo. Yo creo que los niños son iguales en todas partes. Son curiosos i atrevidos :o)
besos
Si País, i ja veuràs que no va ser la única. El següent post m'ha sortit una mica llarg. I encara em deixo coses!!! Aquells dies van ser molt intensos. Ja voràs en els posts que venen... ja!
Una abraçada
Tens raó Paseante. Son d'una altra manera. Per què allà on viuen ells, també es diferent el clima, les estacions... Tenen una altra història. Jo crec que tot això dona caràcter a un poble.
Una abraçada
EUREKA!!!
HOLA Mònica!!!
Siiii quina calor!!! Potser no ho estic dient prou i la gent no es fa una idea de la calor que vam passar.
Bé, en el post que acabo de penjar hi ha alguna referència a la calor...
Si em deixo alguna cosa important... diguem-ho Eh?
Petonàs!!!
Però tu ja les coneixes aquestes cabanes No? Macondo?
A veure si tu també ens expliques coses d'aquell país. Que ja sabem que hi has estat ;o)
Petons