22 de juliol de 2011
Avui és l'últim dia a Kedougou. Aprofitem per a fer unes quantes compres així que hem tornat al mercat.
 |
| Foto Raquel |
Hem comprat, crema de carité, bisap i algunes coses per regalar. També teles.
La Laura vol que li facin uns pantalons com uns que te, però amb la roba que ha comprat. Hem anat al mateix sastre que el Koumera i s'han quedat amb pantalons de mostra i tela :o) Quan passem, de tornada, ho recollirem.
Els mestres ens han convidat a la clausura del projecte de cooperació i hem anat tirant cap a l'escola.
Com que era molt aviat ens hem entretingut mirant com uns nens jugaven a futbol.
La indumentària de joc era variada pel que ens consta identificar dos equips. Ells, però, es conèixen...
El calçat majoritari són espardenyes de plàstic. D'aquelles per anar pel riu. A alguns els faltava una espardenya...
Hi havia una altra espectadora... que de ben segur es mirava els nois amb uns altres ulls ;o)
Hem arribat aviat, a l'escola, però les autoritats també han arribat tard.
La Raquel es distreu practicant amb els cusón del primer dia...
Mentre esperàvem que comencés la cerimònia hem estat mirant el que han preparat els alumnes.
 |
| Diversos instruments musicals... |
Quan han arribat les autoritats, i després de parlaments i entregues de diplomes...
Ens han obsequiat amb unes cançons i danses
Després, com que ja era tard, hem anat a dinar tots junts
 |
| Foto Koumera |
Mentre dinàvem (patates fregides i pollastre! o una cosa que s'hi assemblava...) Hem intercanviat amb els mestres les paraules en mandinga que havíem après
Acabats de dinar...comiats, abraçades, petons...
Ells, els mestres, ja tornaven a Barcelona. Nosaltres anàvem en direcció contrària...
Cap a Diakha Madina
No serà un viatge llarg. Estem a prop. Hi arribarem de dia...
Ja en tenim ganes!
Quan hi arribem continuo
Don din don din, este viaje se hace muy interesante :) Abrazos
ResponEliminaUyyy, que curtet que se m'ha fet aquest post! Tants dies esperant... volem més fotos!!!
ResponEliminaImpactant la noia vestida de groc. Trio aquesta foto sense cap mena de dubte.
Petons
La Laura és una noia amb sort, ha pogut fer un viatge inoblidable ( l´està fent!) i té un pare collonut, amb perdó del pare.
ResponEliminaLa noia de groc i els somriures dels futbolistes em marcar el gol. Molt macos.
La foto de la noia molt maca, espero veure foto dels pantalons, eh?
ResponEliminaEts un malalt de futbol. Fins i tot de viatge per l'Africa només busques un camp on corri una pilota. Jo hauria estat més per l'espectadora de groc, perquè a mi el futbol ni fu ni fa.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaDoncs si Ada. Va a poc a poc. Costa molt muntar un post.
ResponEliminaGràcies per seguir
petó
La noia de groc, eh Anna?... A mi també m'agrada molt aquesta foto.
Ja veuràs que el proper post és una mica més llarg. I per a mi molt emotiu. Potser també se't farà curt!
B7s
Gràcies, País. El que té sort és el pare, de tenir una noia com la Laura per filla ;o)
Vull insistir en que la foto de la celebració del gol és de la Laura. M'agrada com es fixa en les coses que l'envolten. Així que pugui li regalaré la reflex que fa temps em demana... :)
Una abraçada
Emily, amb una mica de sort et podré ensenyar els pantalons "in vivo" he he
Em sembla que tots coincidim en la foto del post ;o)
Paseante, no em crec que a tu el futbol ni fu ni fa... Que un ocellet m'ha dit que fins i tot ets entrenador d'un equip format per dones...;o)
Abraçada per a tu també
espectacular la bellesa i la calma de la noia de groc - hipnotitza.
ResponEliminaHipnotitzat vaig quedar Xenia! :o)
EliminaAgraït de veure't per aquí
petó